Què es pot dir d’una pel·lícula del 92 considerada de les 100 millors pel·lícules de tots els temps? què puc afegir jo que no s’hagi dit ja? però i llavors? doncs, que al diari Público, cada divendres, donen una bona peli per un euro… i? doncs, que un divendres rebo un sms que posava: “avui amb el diari Público donen Léolo per un euro”.
Leo Lozeau, és un nen que viu a Montreal (Canadà) al qual li agradaria dir-se Léolo Lozonne (Lozeau ne = Lozeau no); exiliar-se a Sicília; casar-se amb la Bianca (mon amour), preadolescent preciosa de descendents sicilians i veïna seva; dir a tothom que és fill d’un tomàquet sicilià ple d’esperma d’un pagès autòcton, que es va masturbar sobre els tomàquets que havia acabat de collir, un dels quals va acabar dins de la seva mare un cop que aquesta va caure sobre una caixa plena, quan estava comprant al mercat; que la seva mare no s’hagués casat amb aquell home (aquell del cognom Lozeau), obsessionat per les merdes (literalment) i la llavor que duia el gen de la bogeria de la família; haver heretat la fortalesa de la seva mare, entre els pits enormes de la qual es sentia segur i estimat; que la seva germana Rita continués proporcionant-li les merdes que havia d’ensenyar al pare i escoltant el brunzit de la seva col·lecció de bitxos i aconseguir, així, mantenir el senderi; que el seu avi no s’aprofités de la preciosa Bianca i que aquesta no només li ensenyés els pits a aquest; que el seu germà fos la persona més forta (que ja ho era) i la més valenta (el q li mancava)... perquè ell, el Léolo, com que somiava, no ho era, com que somiava, no estava boig. Ell no tenia el gen de la bogeria del seu pare, no.
El pobre Léolo havia convertit la seva vida en una projecció del què voldria que fos, i somiava i somiava i escrivia i escrivia per evitar tornar-s’hi (de boig, com tota la seva família), però el maleït destí tràgic, en forma de cop de puny de vida, el torna, finalment, a la realitat, la seva realitat…
“Porque sueño no lo estoy. Porque sueño, sueño. Porque me abandono por las noches a mis sueños antes de que me deje el día. Porque no amo. Porque me asusta amar. Ya no sueño. Ya no sueño. A ti la dama, la audaz melancolía, que con grito solitario hiendes mis carnes ofreciéndolas al tedio. Tú que atormentas mis noches cuando no sé qué camino de mi vida tomar... te he pagado cien veces mi deuda. De las brasas del ensueño sólo me quedan las cenizas de la mentira, que tú misma, me habías obligado a oír. Y la blanca plenitud, no era como el viejo interludio y sí, una morena de finos tobillos que me clavó la pena de un pecho punzante en el que creí, y que no me dejó más que el remordimiento de haber visto nacer la luz sobre mi soledad".
Últimes reflexions del pobre Léolo, a punt de caure pel precipici que va a espetegar en aquell mar, immens, desconegut, terrorífic,... que es diu bogeria.
Guardo com tresors mil i una escenes, com aquella en què, amb les ulleres d’aigua i el tub, s’està masturbant mentre espia, a través de la finestra dels sostre del bany, com la bella Bianca, mig nua, talla, amb la boca, les ungles dels peus del seu avi, estirat a la banyera, mentre s’escolta Temptation del Tom Waits.
Una pel·lícula tan fascinant, tan irreal com real; tan descriptiva i detallada que pots sentir les olors i els gustos, fins i tot palpar els sentiments; tan tendre i tan crua que no pots evitar plorar i de vegades riure, millor dit, dissimular un mig somriure per ser tan passada de voltes; tan increïble però espantosament real; tan terrorífica i tan BRUTAL!.
