27.7.10

Play!: 'Shadow Blues' - Laura Veirs



Cinc de la tarda, entro, ningú a casa, la Marta i la Maria estan treballant, només la Patata Fresh o Atu o Patató, la gata, hi és. Em mira des del sofà biplaça, col.locat en unes de les parets del nostre espai blanc d'Alegre de Dalt, amb la cara de satisfacció i reconfort d'aquella que sap què vol i a qui vol, que no és res més que estar molt a prop meu, tocant pèl amb pell, sentint la meva pell, i jo, el seu ronc i olor transparent. Quasi al costat, una munió de cds i discs lluiten per un espai en l'estantaria. Un disc està dins del lector múltiple de cds. Start, després play, mentre apreto el play, penso en el missatge que ahir va posar la Maria al Face, posava play, la contestació va ser un enllaç d'internet on s'anuncien els coneguts anells vibradors que tants bons resultats diuen que donen. I penso, doncs play!. Let's play! Play de jugar, play de gaudir, play de que comenci la festa, play de anem a escoltar alguna cosa que moli i m'alegri la tarda, alguna cosa que no em deixi indiferent, alguna cosa que em motivi, que em remogui, que entri dins meu i no deixi mai de ser part de mi, com tots els discs, pelis, llibres, llocs que per sempre més són jo, i jo sóc ells, és a dir, que sense ells/es ja no seria jo o, si més no, no seria la jo que conec sinó que en seria un altre. Potser molaria més, em dic, mig rient.

Play, i sento el primer tema de l'àlbum Carbon Glacier (2004), de la Laura Veirs, Ether Things, i després el segon, i el tercer, i no puc parar d'escoltar, i la migdiada es converteix en una fita impossible. Primer, mola, penso. Després, mola molt. Arriba la número set, Shadow Blues, i dic m'encanta. Escolto el disc dos vegades, com si tingués molta set, i acte seguit obro el meu humil i cofoi hp i començo escriure. Creia que ja no escriuria més i mira per on. Ara ja puc treure dos grans conclusions, ni més ni menys, dos, que en són moltes per mi. La primera, la Laura Veirs és una gran cantautora, senzilla, elegant, tendre, aplicada, amb registres variats que passen pel folk, pop i indierock. La segona, Shadow Blues, la cançó número set del disc Carbon Glacier, és maravellosa i crec, o vull creure, que és la que ha posat el nom al disc. Així, en el troç final de la cançó diu literalment: gonna a dig a coal mine, climb down deep inside, where my shadow's got one place to go, one place to hide. Potser, penso, aquesta mina de carbó que ha cavat, on molt a dins hi amaga la seva ombra (el seu amor), la qual té por a la llum, és el seu cor, el seu carbon glacier.


http://www.youtube.com/watch?v=fjah6YUq9qA

http://www.superlyrics.com/lyrics/kGRUBCGfTg@H@J/Shadow_Blues_lyrics_by_Laura_Veirs.html

http://www.lauraveirs.com/

http://www.myspace.com/lauraveirs

2.6.09

LA BELLE PERSONNE



Christophe Honoré amb ‘La belle personne’ ret homenatge a la considerada primera novel·la moderna, ‘La Princesa de Clèves’ de la Madame La Fayette (Marie-Madeleine Pioche de la Vergne, 1634-1693), transportant la escena de la Cort d’Enric II del s. XVII a un institut de secundària del París d’avui. L’homenatge, és a dir, el film, neix com a rèplica a unes declaracions de Sarkozy en què titllava de sàdics o imbècils els qui aconsellaven aquesta novel·la.


És un bon film, sobretot per la idea de portar el fil argumental al camp de l’adolescència i de la societat actual. Dos intencions hi ha al darrera, al meu entendre. Una, demostrar que La princesa de Clèves és una novel·la intemporal, el contingut de la qual es pot aplicar a qualsevol època futura i passada perquè, afortunadament, els sentiments (l’amor, el desamor, la passió, la por... ) no desapareixeran mentre existeixi l’ésser humà. L’altre, fer-la creïble. Honoré, que no vol fracassar en el seu intent de demostrar que la novel·la és actual, posa en el punt de mira l’adolescència, coneixedor, com tots, que és l’edat més fràgil, sentimentalment parlant, de les persones, en què els sentiments, frustracions, aspiracions i traumes es barregen sense massa ordre ni concert. Aquest fet no serveix més que d’excusa a Honoré per fer-la més versemblant. En el món adult, tan irònicament adulterat, sobretot, en el camp sentimental, fruit de l’autoengany, pors i interessos diversos, seria menys efectiva.


Ara, el que m’atrau és l’embolic sentimental que hi ha darrera d’aquesta Princesa de Clèves del s. XVII o aquesta Junie del s. XXI o aquesta Belle personne, dit en genèric en el títol del film. Em pregunto: És possible renunciar a la persona que estimes perquè saps que algun dia et deixarà o s’acabarà el seu amor? És possible preferir estar amb una persona que no estimes però que saps que t’ho donarà tot, mentre tu estimes un altre? És possible no deixar-te endur pels teus sentiments perquè et sents responsable de l’esdevenir d’una persona que has deixat o perquè et sents responsable de la seva mort? És possible que la raó mani per sobre del teu cor? És possible aquest perfeccionisme sentimental i aquesta coherència quasi inhumana? No ho sé, però, de vegades, més d’un firmaríem per poder ser així.


Però, i si mirem l’altre cara de la moneda? És realment una belle personne la Junie o la Princesa de Clèves, que decideixen manar sobre els seus sentiments i renuncien a la seva pròpia felicitat? Un altre cop, no ho sé, però, em plantejo: perquè pren la decisió de no deixar-se endur pel què sent? Potser per pròpia tranquil·litat? Potser per covardia? Potser per debilitat? Potser com a redempció del seu pecat (de pensament) d’estimar una altre persona? És un acte de generositat per honorar la memòria del marit no estimat? D’autoinculpació? D’autotortura? És una manera de baixar el nivell de culpa, arma amputadora i insígnia clau de la moral cristiana? Venç la tranquil·litat moral per sobre de l’amor? Quin desencís, no?.


Tampoc puc deixar de preguntar-me: es justa o reprovable l’actitud del Príncep de Clèves o de l’Otto, que decideixen deixar de lluitar i condemnen a la seva (suposadament) estimada al dol de la seva pèrdua i a la pena inconsolable i culpa impotent de saber que ha sigut ella, el seu desamor i, no oblidem, sinceritat, la que els ha conduït a aquesta decisió tan terrible? No cadascú és responsable dels seus actes i decisions? Si tan l’estimaven perquè preferien morir a veure-la feliç amb un altre? És això amor o maltracte psicològic?.


Resumint, en aquesta novel·la/film tinc la sensació de que res és el que sembla, i que tot depèn del prisma des del qual t’ho mires, més que prisma, depèn de com cadascú és o sent, ho veurà d’una manera o d’una altre. Tot és interpretable, defensable, qüestionable, criticable… Una llàstima pels amants de les veritats absolutes i un alleugeriment per aquells que un dia són l'Otto i un altre dia la Junie. La coherència sentimental en estat pur, sense sentiment de culpa i no pervertida per la pròpia tranquil·litat i covardia, és una quimera només creïble pels idealistes més fanàtics i perfeccionistes.

13.12.08

IMRE KERTÉSZ - KADDISH POR EL HIJO NO NACIDO


Kertész, premi Nobel de literatura, nascut un determinant 1929, hungarés, jueu, deportat amb 15 anys a Auschwitz i Buchenwald, en Kaddish por el hijo no nacido (Traducció de Adan Kovacsics, editorial Narrativa del Acantilado, imprès a Capellades, març del 2001), relata en primera persona l'experiència de no haver sigut pare o, com diu ell, “mi existencia vista como posibilidad de tu ser, o sea, yo com asesino” o “tu no-existencia como liquidación radical y necesaria de mi existencia”.

Llibre autobiogràfic, en el qual l’autor desgrana un per un, sense anestèsia, autocomplaença ni compassió, els motius pels quals va dir “No!” quan la seva dona, ara ex-dona, li va plantejar tenir un fill. Motius molt personals i fruit d’una vida marcada pel fet de ser jueu però, a la vegada, universals, intemporals, d’actualitat i que jo m’he plantejat en més d’una ocasió. Aquesta dualitat entre reflexions pròpies d’un jueu que ha viscut un autèntic infern i d’altres que podrien ser de qualsevol de nosaltres és, per mi, la grandesa d’aquest llibre.

Por a diluir-te com a persona; a deixar de ser tu per convertir-te en dos; a ser responsable de la vida i esdevenir d’aquell èsser; a projectar les teves pors i creences en ell; a no estar a l’alçada; a no poder oferir-li tot el que es mereix; a decidir per ell, ell que ni tan sols ha pogut triar el seu naixement; a que visqui les mateixes males experiencies que has viscut tu; …

Kaddish por el hijo no nacido no tan sols és una reflexió sobre la paternitat, és molt més, és un llibre que parla del matrimoni, de la família, de la raça, de com afecta el passat en les persones, de les pors, dels traumes, de les il.lusions, dels enganys, en definitiva, de la vida en el seu sentit més ampli. Un llibre que jo, que feia més de 5 anys que no llegia cap llibre per plaer, recomanaria absolutament a tothom. Cap de les seves frases són deixades a l’atzar, totes les seves paraules tenen un significat buscat i volen dir exactament allò que volen dir. Kertész dóna una lliçó magistral en tots els sentits. Una meravella que no es pot deixar escapar.

Fragments impressionants:

“… porque entretanto ya resulta del todo natural que nuestros instintos, que, por así decirlo, nuestros contrainstintos trabajen en vez de nuestros instintos y que incluso ocupen su lugar…”

“… porque yo siempre trabajo, y no me obliga a ello sólo la supervivencia, pues si no trabajara, viviría, y si viviera, no sé a qué me obligaría, y es mejor no saberlo aunque mis células sin duda lo suponen, lo suponen mis entrañas y por eso trabajo sin cesar: mientras trabajo, existo, y si no trabajara, quien sabe si existiría, de modo que me tomo esto en serio y he de tomármelo así porque entre mi supervivencia y mi trabajo existen, com es lógico, unos vínculos sumamente serios…”

“… vivir y escribir, lo uno o lo otro, ambas cosas a la vez, porque el bolígrafo es mi pala…”

“… porque lo verdaderamente irracional y lo que no tiene explicación no es el mal, sino lo contrario: el bien…”

“… gracias al dolor vivo en una suerte de verdad y que si no viviera en ella, la verdad, quién sabe, me dejaría frío: así, sin embargo, la imagen del dolor se entrelaza dentro de mí, de forma íntima y permanente, con el rostro de la vida, con el rostro más real de la vida…”

“… la comprensión del mundo es la tarea religiosa del ser humano, con independencia de las religiones mutilantes de iglesias mutilantes…”

“… sí, no pasó mucho tiempo y ya hablábamos de una vida en común: de hecho, sin embargo, cada uno deseaba su propio destino, que es siempre singular, no se parece ni es común al de nadie…”

“… sé y percibo desde hace tiempo, que una misteriosa infamia va ligada a mi nombre y que la traje por causa de un delito que es mío, pero que nunca cometí, y que me persigue durante toda mi vida, la cual no es mía, sin la menor duda, aunque soy yo quien la vive, quien la sufre y quien morirá por ella: pero todo ello, pienso, dije, no tiene que provenir necesariamente de mi condición de judío, puede provenir simplemente de mi, de mi esencia, de mi persona, de mi trascendencia… de las situaciones sociales y de mi relación personal con dichas situaciones, porque la sentencia no se pronuncia de golpe, sino que el propio proceso se convierte paulatinamente en sentencia…”

“… En el internado me relacionaba con una ley para mí temida però en ningún caso respetada. De hecho, tenía el rostro de la fortuna, podía caer sobre mí o favorecerme, pero en modo alguno afectaba a mi conciencia: sólo bajo el yugo del amor (del seu pare) me convertí en verdadero culpable…”

“… aclaremos que la integración, no es en este caso de una raza en otra raza, sino la integración total en lo existente… solo merece la pena valorar nuestra decisión y es, de hecho, una obligación valorar nuestra decisión de llevar a cabo nuestra integración total, grité, y luego debemos y hasta estamos obligados a valorar nuestras capacidades para ver si podemos o no podemos llevar a cabo la integración total, y ya en mi primera infancia percibí con claridad que yo no era capaz, que no era capaz de integrarme en lo establecido, en lo existente, en la vida, y sin embargo, grité, sigo aquí, sigo existiendo y viviendo, pero conciente de mi incapacidad: si me integrara, la integración me mataría antes que si no me integrara, lo cual en el fondo me mata igualmente…”

“… reconocí la verdadera de mi trabajo, que no es otra cosa que cavar, seguir cavando la fosa que otros empezaron a cavar para mí en las nubes, en los vientos, en la nada…”

27.11.08

Léolo (Jean-Claude Lauzon, 1992)


Què es pot dir d’una pel·lícula del 92 considerada de les 100 millors pel·lícules de tots els temps? què puc afegir jo que no s’hagi dit ja? però i llavors? doncs, que al diari Público, cada divendres, donen una bona peli per un euro… i? doncs, que un divendres rebo un sms que posava: “avui amb el diari Público donen Léolo per un euro”.

Leo Lozeau, és un nen que viu a Montreal (Canadà) al qual li agradaria dir-se Léolo Lozonne (Lozeau ne = Lozeau no); exiliar-se a Sicília; casar-se amb la Bianca (mon amour), preadolescent preciosa de descendents sicilians i veïna seva; dir a tothom que és fill d’un tomàquet sicilià ple d’esperma d’un pagès autòcton, que es va masturbar sobre els tomàquets que havia acabat de collir, un dels quals va acabar dins de la seva mare un cop que aquesta va caure sobre una caixa plena, quan estava comprant al mercat; que la seva mare no s’hagués casat amb aquell home (aquell del cognom Lozeau), obsessionat per les merdes (literalment) i la llavor que duia el gen de la bogeria de la família; haver heretat la fortalesa de la seva mare, entre els pits enormes de la qual es sentia segur i estimat; que la seva germana Rita continués proporcionant-li les merdes que havia d’ensenyar al pare i escoltant el brunzit de la seva col·lecció de bitxos i aconseguir, així, mantenir el senderi; que el seu avi no s’aprofités de la preciosa Bianca i que aquesta no només li ensenyés els pits a aquest; que el seu germà fos la persona més forta (que ja ho era) i la més valenta (el q li mancava)... perquè ell, el Léolo, com que somiava, no ho era, com que somiava, no estava boig. Ell no tenia el gen de la bogeria del seu pare, no.

El pobre Léolo havia convertit la seva vida en una projecció del què voldria que fos, i somiava i somiava i escrivia i escrivia per evitar tornar-s’hi (de boig, com tota la seva família), però el maleït destí tràgic, en forma de cop de puny de vida, el torna, finalment, a la realitat, la seva realitat…

“Porque sueño no lo estoy. Porque sueño, sueño. Porque me abandono por las noches a mis sueños antes de que me deje el día. Porque no amo. Porque me asusta amar. Ya no sueño. Ya no sueño. A ti la dama, la audaz melancolía, que con grito solitario hiendes mis carnes ofreciéndolas al tedio. Tú que atormentas mis noches cuando no sé qué camino de mi vida tomar... te he pagado cien veces mi deuda. De las brasas del ensueño sólo me quedan las cenizas de la mentira, que tú misma, me habías obligado a oír. Y la blanca plenitud, no era como el viejo interludio y sí, una morena de finos tobillos que me clavó la pena de un pecho punzante en el que creí, y que no me dejó más que el remordimiento de haber visto nacer la luz sobre mi soledad".

Últimes reflexions del pobre Léolo, a punt de caure pel precipici que va a espetegar en aquell mar, immens, desconegut, terrorífic,... que es diu bogeria.

Guardo com tresors mil i una escenes, com aquella en què, amb les ulleres d’aigua i el tub, s’està masturbant mentre espia, a través de la finestra dels sostre del bany, com la bella Bianca, mig nua, talla, amb la boca, les ungles dels peus del seu avi, estirat a la banyera, mentre s’escolta Temptation del Tom Waits.

Una pel·lícula tan fascinant, tan irreal com real; tan descriptiva i detallada que pots sentir les olors i els gustos, fins i tot palpar els sentiments; tan tendre i tan crua que no pots evitar plorar i de vegades riure, millor dit, dissimular un mig somriure per ser tan passada de voltes; tan increïble però espantosament real; tan terrorífica i tan BRUTAL!.

22.11.08

SHEETS del Damien Jurado



Fa un mes em van regalar un DVD de Tardor, entre els molts discos que hi havia gravats, hi havia Caught in the trees del Damien Jurado. Recordo que estava a la feina, amb els cascos posats (per cert, uns Panasonic estil retro que, a més de tenir un bon disseny, sonen de perles) i, de cop, sona Sheets, una de les noves cançons d’aquest disco. Quan treballes i escoltes música, baixet, normalment, no et quedes massa de les cançons, però aquella em va fer parar de treballar, vaig haver-la de tirar enrera i que tornés a començar. Tres vegades seguides la vaig escoltar. Em va semblar una meravella, començant amb una guitarra tan sols i, quan entra la veu, d’acompanyament, marcant el ritme, un so que no sabria dir d’on prové ni com està fet, un so esmorteït, llunyà, un aplaudiment d’un sol cop potser? No ho sé, però m’agrada, li dóna aquell toc de sensillesa, aquella naturalitat de les coses que no amaguen res darrera, sense floritures, a pèl . La cancó puja d’intensitat i arriba a un moment enèrgic, envolvent, acabant, altre cop, en un xiuxiueig, però amb més gust d’un remugar que d’un seduir.

I què diu sheets? Damien Jurado parla del seu divorci, de la traïció, de la mentida, de la infidelitat. Diu: “Déu sap que no vull competir, però encara dormo amb els llençols on ell ha dormit”o “tu tens el valor de mirar-me als ulls i mentir”. Sí, sheets, llençols on ha dormit l’amant de la seva dona… d’aquí el to de la seva veu, de decepció i dolor, al principi, de ràbia, després, i de despotricament silenciós, quan murmura, al final.

Però el seu patiment li ha servit i ens ha servit perquè poguem deleitar-nos i disfrutar d’aquestes molt bones 13 cançons.

20.11.08

xof!

[foto: cartier-bresson]

Qui et diu que en un moment no començarà a ploure? Com pots saber que aquest cel blau no quedarà en un instant colapsat de gris fosc i un torrent d'aigua et farà arronsar les espatlles?
Seran uns minuts, unes hores, uns dies.
L'aigua no avisa... Se l'hi enfoten raons i efemèrides.
Va a la seva.

M'agrada l'aigua després de la tempesta, exahusta per la frenètica baixada, emirallant el terra. Perquè la pluja és en un instant i passa, però el pèlac queda com la foto de grup al final de l'aventura... Una de molt gran debia ocórrer el 1932 a París, abans que Henri disparés la seva Leica darrera l'estació de St Lazare. Un instant efímer eternitzat per la càmera del francès: pèlac gegant destí inevitable de les sabates i mitjons d'un pobre il·lús amb l'esperança d'arribar d'un salt a alguna banda.

L'hi haurien anat bé unes Katiuscas.

19.11.08

fffiiiiiiiiiuuuu.....