Christophe Honoré amb ‘La belle personne’ ret homenatge a la considerada primera novel·la moderna, ‘La Princesa de Clèves’ de la Madame La Fayette (Marie-Madeleine Pioche de la Vergne, 1634-1693), transportant la escena de la Cort d’Enric II del s. XVII a un institut de secundària del París d’avui. L’homenatge, és a dir, el film, neix com a rèplica a unes declaracions de Sarkozy en què titllava de sàdics o imbècils els qui aconsellaven aquesta novel·la.
És un bon film, sobretot per la idea de portar el fil argumental al camp de l’adolescència i de la societat actual. Dos intencions hi ha al darrera, al meu entendre. Una, demostrar que La princesa de Clèves és una novel·la intemporal, el contingut de la qual es pot aplicar a qualsevol època futura i passada perquè, afortunadament, els sentiments (l’amor, el desamor, la passió, la por... ) no desapareixeran mentre existeixi l’ésser humà. L’altre, fer-la creïble. Honoré, que no vol fracassar en el seu intent de demostrar que la novel·la és actual, posa en el punt de mira l’adolescència, coneixedor, com tots, que és l’edat més fràgil, sentimentalment parlant, de les persones, en què els sentiments, frustracions, aspiracions i traumes es barregen sense massa ordre ni concert. Aquest fet no serveix més que d’excusa a Honoré per fer-la més versemblant. En el món adult, tan irònicament adulterat, sobretot, en el camp sentimental, fruit de l’autoengany, pors i interessos diversos, seria menys efectiva.
Ara, el que m’atrau és l’embolic sentimental que hi ha darrera d’aquesta Princesa de Clèves del s. XVII o aquesta Junie del s. XXI o aquesta Belle personne, dit en genèric en el títol del film. Em pregunto: És possible renunciar a la persona que estimes perquè saps que algun dia et deixarà o s’acabarà el seu amor? És possible preferir estar amb una persona que no estimes però que saps que t’ho donarà tot, mentre tu estimes un altre? És possible no deixar-te endur pels teus sentiments perquè et sents responsable de l’esdevenir d’una persona que has deixat o perquè et sents responsable de la seva mort? És possible que la raó mani per sobre del teu cor? És possible aquest perfeccionisme sentimental i aquesta coherència quasi inhumana? No ho sé, però, de vegades, més d’un firmaríem per poder ser així.
Però, i si mirem l’altre cara de la moneda? És realment una belle personne la Junie o la Princesa de Clèves, que decideixen manar sobre els seus sentiments i renuncien a la seva pròpia felicitat? Un altre cop, no ho sé, però, em plantejo: perquè pren la decisió de no deixar-se endur pel què sent? Potser per pròpia tranquil·litat? Potser per covardia? Potser per debilitat? Potser com a redempció del seu pecat (de pensament) d’estimar una altre persona? És un acte de generositat per honorar la memòria del marit no estimat? D’autoinculpació? D’autotortura? És una manera de baixar el nivell de culpa, arma amputadora i insígnia clau de la moral cristiana? Venç la tranquil·litat moral per sobre de l’amor? Quin desencís, no?.
Tampoc puc deixar de preguntar-me: es justa o reprovable l’actitud del Príncep de Clèves o de l’Otto, que decideixen deixar de lluitar i condemnen a la seva (suposadament) estimada al dol de la seva pèrdua i a la pena inconsolable i culpa impotent de saber que ha sigut ella, el seu desamor i, no oblidem, sinceritat, la que els ha conduït a aquesta decisió tan terrible? No cadascú és responsable dels seus actes i decisions? Si tan l’estimaven perquè preferien morir a veure-la feliç amb un altre? És això amor o maltracte psicològic?.
Resumint, en aquesta novel·la/film tinc la sensació de que res és el que sembla, i que tot depèn del prisma des del qual t’ho mires, més que prisma, depèn de com cadascú és o sent, ho veurà d’una manera o d’una altre. Tot és interpretable, defensable, qüestionable, criticable… Una llàstima pels amants de les veritats absolutes i un alleugeriment per aquells que un dia són l'Otto i un altre dia la Junie. La coherència sentimental en estat pur, sense sentiment de culpa i no pervertida per la pròpia tranquil·litat i covardia, és una quimera només creïble pels idealistes més fanàtics i perfeccionistes.
